Activitat 24: Per tomar-se la filòsofia amb una mica d'humor

activitat 23: Comparació Descartes i Plató

A continuació realizareé la comparació entre dos grans filòsofs de l'història de la filosofia, aquest són Plató i Descartes.

En primer lloc els dos defensen el dualisme, tot i que donen una explicació diferent. Plató defensa que el ser humà esta format per ànima i cos, el món sensible i el món de les idees, però l’anima preexisteix avanç de la unió amb el cos. Descartes també defensa un dualisme compost per substància pensant i substància extensa, i per aquest el ‘cogito’ no té existència separat del cos.

Els dos filòsofs comparteixen una especial predilecció per les matemàtiques , en el cas de Plató el coneixement dels objectes matemàtics és un pas per al coneixement de les idees. Tal i com Descartes considera que les matemàtiques es una forma de coneixement modèlic del que la filosofia he de prendre nota.

Ambdós comparteixen la idea de que la experiència sensible no és una forma adequada del coneixement, hem de centrar-nos en el coneixement intel·ligible.

Aquesta mena d’antiempirisme fa que coincideixin en la idea de que la ment no es un paper en blanc. Per als dos pensadors existeixen idees innates dintre de la nostra  ment. Llavors podem considerar que els dos autors, encara que amb matisos, són pensadors racionalistes. Per als dos la veritat es capta a través de la intuïció intel·lectual.

També els dos coincideixen en la importància del mètode per a marcar les bases del coneixement cert. Tant la dialèctica com el mètode cartesià es corresponen d’un doble moviment que va del simple al complex i del complex al simple. Plató passa de la multiplicitat de les idees a la idea del bé i a l’inrevés, i Descartes passa del les idees complexes a les simples i a l’inrevés. Així en els dos pensadors el mètode es deductiu, prescindint de l’experiència.

Els punts destacables a diferenciar són, per començar la idea de Déu. Per a Plató existeix un Déu ordenador , anomenat Demiürg, En canvi Descartes creu en un Déu existent com a ésser màxim sobre el qual res no pot ser pensat.

Tots dos filòsofs ens parlen de les idees, però en fan una caracterització diferent. Per a Plató les idees són entitats subsistents que es troben en un món apart, no en la ment del subjecte de coneixement. Per Descartes, és el contrari, les idees són mentals i són contingut de la consciència. Així quan coneixem, no coneixem les coses en si mateixes, sinó per mitjà de les idees.

Per últim deixo un link que os sera de molta ajuda per complementar la meva comparació i realitzar una de millor per la selectivitat: 

http://www.elprofedetica.es/docs/pau/compararplaton.pdf

activitat 22: Somni i vigilia

Aquest fragment pertany a la I Meditacions metafísiques, una de les obres més importants del filòsof René Descartes. Com he dit anteriorment en aquest text ens mostra el seu dubte, un dubte que comença inicialment per els sentits. Ens diu que els sentits ens enganyen ja que d’algunes vegades ens presentaven l’evidencia d’unes coses i d’altres no, per aquesta raó diu que tothom que utilitza la prudència, és a dir, la raó no els farà cas. Amb aquestes paraules podem observar que es tracta d’un filòsof racionalista. Però d’altra banda posa l’exemple en que els seus sentits li mostren que es troba ara allà amb una bata i vora el foc, igual que ara a mi em mostren que estic escribint aquestes paraules comentant el seu text.

Tot i que els sentits ens mostren que això que sentim és veritat, hem de tenir en compte que els sentits ens enganyen. Hi ha vegades que ens trobem dormint i en els somnis allò que ens passa també sembla realitat. Tot i que allò no se’ns presenta d’una manera clara i distinta, és a dir, que no és evident per tant tenim el dubte de si això és veritat o no. 

De manera que finalment Descartes termina el seu argument sobre la realitat dels sentits i el somnis afirmant que ‘la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo.’ és a dir, que allò que sent li sembla tan real que seria capaç de pensar que en aquest moment estic sominant i això no és la realitat.

COMPARACIÓ

Amb aquest argument podem observar com Descartes es posiciona d’una manera molt racionalista, en que li dona més importància a la raó que no als sentits, a diferència d’alguns empiristes com Hume, el més important d’ells.

D’altra banda trobem un paral·lelisme l’autor clàssic Plató, ja que tots dos afirmen que les coses canvien i no romanen igual, tot i que Plató situa aquest canvi en el món sensible i Descartes no fa una distinció entre mons. 

activitat 21: Més sobre Descartes

Activitat 20: El dubte metòdic

1.Idees principals
El text comença explicant el dubte que hem de tenir de totes les coses ja que l’autor es pregunta si existirà quelcom del que no es pugui tenir el menor dubte, perquè a la millor hi ha un Déu o un esser superior que posa aquests pensaments a l’esperit, i l’única cosa de la qual no puc d’optar és del jo, un jo de tal manera dependent del cos i dels sentits, és més sigui qui sigui l’esser superior i si existeix podrà enganyar-me, però no podrà fer que jo no en sigui res.
Per això en conclusió és veritable que jo sóc ja que jo existeixo, perquè jo dubto.

2.Posa un títol

Jo i només jo

3.Comentari
El text escrit per Descart un filòsof nascut en França l’any 1596, explicà la seva teoria del dubte metòdic, on defensa en aquest text, fent referència al dubte cartesià, que es tracta de criticar radicalment totes les opinions admeses com verdaderes, amb l’objectiu d’arribar alguna de la quelcom podem dubtar. Però tot allò conegut a traves dels sentits, són coneixements probables, ja que els sentits ens poden enganyar, per això dels quals podem dubtar. Per un altre banda tenim el dubte de distingir entre el somni i la vigília, ja que no pots estar segur de que allò que creus real, no ha estat somiat, o fins i tot podem pensar que existeix Déu o un esser superior que posarà els coneixements erronis en el meu esperit.
Però després de que el autor va estar dubtant molt va arribar a la conclusió de que no podia dubtar de que estava dubtant, és a dir que si jo puc dubtar, és que jo penso, llavors si penso vol dir que soc. En conclusió Descart demostra que el jo és la primera evidencia, perquè qui dubte, qui pensa és el jo.
El text le comparat amb Plató, ja que ell s’argumenta que per arribar a la veritat, hem d’anar al món intel·ligible, on trobarem les idees m’entres que Descart dubte de tot el que coneix per intentar arribar alguna cosa de la qual no és pugui dubtar, on trobarà la veritat. Encara que no serà el primer en parlar del cogito com la primera veritat, sinó que St. Agustí serà el primer de parlar del cogito, encara que no donarà d’importància que li donarà Descartes 

Activitat 19: Comentari pàg 98

1.Idees principals

Déu omnipotent, creador de tot, el primer que crearà serà el temps, ja que el món és temporal i tot és creat després de crear el món llavors l’única manera de crear un món i de crear el temps que són unes coses temporals, és que el seu creador té que ser intemporal, ja que ha existit i existirà sempre.

2.Posa un títol

Déu creador del temps i la terra.

3.Comentari

L’obra de les Confessions de St. Agustí d’Hipona, autor d’aquest text, el qual va dirigit a la seva creencia que té en Déu, i la creació del temps.
Primer de tot afirmarà que el món serà creat al mateix temps que el temps en si, i anomenarà de falses les al·legories de que el món va ser creat en sis dies.
Llavors el temps va ser creat, i tindria que ser creat per un personatge que no fos temporal i que no tingues ni present ni passat i futur, aquest és Déu. 

Activitat 18: Més sobre Sant Tomas (Les 5 vies de l'existencia de Déu)

Activitat 17: Comparació Sant Anselm i Sant Tomas

Els arguments que donen els dos filòsofs sobre l’existència de Déu són molt diferents i molt discutibles, tot i que des del meu punt de vista, trobo que Sant Tomàs d’Aquino és més coherent.

 

El fet que la filosofía de Sant Tomàs sigui molt semblant a la d’un filòsof tant important com és Aristòtil fa que aquesta sigui més convincent. Sant Tomàs considera a Déu com a primer motor, primera causa eficient, ésser necessari, model de perfecció i ésser intel•ligent que dirigeix les coses a la seva finalitat. Això implica donar un nom propi a molts dels fets que expliquen altres filosofs, entre ells Plató i Aristòtil, atribuint-los així a 

Déu, ésser superior creador de totes les coses.

Per una altra banda, els arguments de Sant Anselm davant l’existència de Déu són molt discutibles. Ell afirma que Déu, l’ésser major sobre el qual res no pot ser pensat, existeix perquè tothom el pot pensar, fins i tot els que neguen la seva existencia, ja que al parlar de Déu sempre ens entenem, encara que no hi creguem. Aquest argument rep la crítica més important de Kant, quan defensa que no hi ha diferència en pensar quelcom que existeix i quelcom que no existeix; per tant, Kant invalida l’argument de Sant Anselm.