Kant ens defineix l'ilustracció com la sortida de la minoria d'edat , però no
físicament sinó mentalment . Per a Kant la minoria d'edat suposa viure de manera
no-autosuficient , això vol dir viure amb algú que et guii i et digui el que has
de fer . Kant diu que sortir d'aquest estat és perillós i molt difícil ja que
sense algu que et guii i et digui com has de pensar pots acabar malament i nomès
uns pocs són capaços de pensar per ells mateixos i sortir del sistema establert
sense caure en desgracia .
Kant també diu que és necesari que tot el mon
surti de la minoria d'edat sense cap revolució ja que això nomès faria que la
gent siguès guiada per un nou sistema .
L’ús públic de la
raó ha de ser lliure ja que és l’únic capaç de produir la il·lustració. D’altra
banda, l’ús privat de la raó ha de ser limitat, sent així un ús privat en la
utilització de la raó que se li permet a un home que ocupa un càrrec civil o
d’una funció que se li confia.
La comunitat ha de
tenir mecanismes per tal de que alguns dels seus membres siguin capaços de
comportar-se d’una manera passiva per tal de que el govern els dirigeixi cap a
fins públics. Per exemple, un ciutadà ha d’obeir segons les seves funcions i
limitar l’ús privat de la raó.
No seria possible
una societat on és prohibís l’ús públic de la raó ja que seria tot un crim
contra la naturalesa humana. Cap societat pot obligar als ciutadans a no ampliar
els seus coneixements, explorar, innovar, corregir errors, en definitiva,
promoure la il·lustració. Tampoc el monarca pot fer-ho en nom del poble, és més,
hauria de permetre als seus súbdits actuar per si mateixos i fer el que
considerin necessari per tal de salvar les seves ànimes.
Immanuel Kant
afirma que la seva època no és il·lustrada però si d’il·lustració, ja que es
permet treballar lliurement per a la sortida del poble d’una minoria
d’edat.
Les conclusions de
Kant són que només algú que sigui il·lustrat, que no tingui por de res, que al
mateix temps disposi d’un exèrcit nombrós i disciplinat capaç de garantir
seguretat al poble, només aquesta persona podrà expressar-se i dir qualsevol
cosa que no sigui lícita dins d’un estat lliure.
També un alt grau
de llibertat civil pot causar un cert avantatge per a la llibertat d’esperit del
poble, no obstant es fixen límits infranquejables. D’altre banda un grau menor
de llibertat li procura un espai més ampli a l’hora d’expandir tots els seus
poders.
Un cop que la
naturalesa ha desenvolupat una certa inclinació i una disposició al lliure
pensament, aquest fet repercutirà gradualment sobre la manera de sentir i de
pensar del poble, i fins i tot en els principis bàsics de govern, que troba com
a profitós tractar a l’home segons la seva dignitat.
A continuació realizareé la comparació entre dos grans filòsofs de l'història de la filosofia, aquest són Plató i Descartes.
Tots dos filòsofs ens parlen de les idees, però en fan una caracterització diferent. Per a Plató les idees són entitats subsistents que es troben en un món apart, no en la ment del subjecte de coneixement. Per Descartes, és el contrari, les idees són mentals i són contingut de la consciència. Així quan coneixem, no coneixem les coses en si mateixes, sinó per mitjà de les idees.
Tot i que els sentits ens mostren que això que sentim és veritat, hem de tenir en compte que els sentits ens enganyen. Hi ha vegades que ens trobem dormint i en els somnis allò que ens passa també sembla realitat. Tot i que allò no se’ns presenta d’una manera clara i distinta, és a dir, que no és evident per tant tenim el dubte de si això és veritat o no. 
Amb aquest argument podem observar com Descartes es posiciona d’una manera molt racionalista, en que li dona més importància a la raó que no als sentits, a diferència d’alguns empiristes com Hume, el més important d’ells.
1.Idees principals
Els arguments que donen els dos filòsofs sobre l’existència de Déu són molt diferents i molt discutibles, tot i que des del meu punt de vista, trobo que Sant Tomàs d’Aquino és més coherent.
